La pell (lletra)

Cops, a dintre del meu cap
Ressonen com un tro
I em fan cridar de pa, pa, pa, pa, pànic

Veig, enllà la llum d’un sol,
Que no és el que conec,
I em diu que ara no, no, no, no és el moment

Que el temps ja t’ha abatut
Que esperes assegut,
Pensant que el vent no ca, ca, ca, ca, canvia

Jo, no estava preparat
Ni amb ànim d’afrontar
La llàstima de ser jo qui la duga

No puc fer desintegrar, tota la matèria
He d’aprendre a controlar, acumulada histèria
Potser ens hem d’acostumar, a patir la misèria
De veure com se’ns va de les mans, la pell

Reprendré amb tota la força
Colpejaré amb la fusta
Fins que el camí que hem fet es trenque, trenque,

Esborraré la marca,
Gravant-ne una de nova
Fins que la sang que brota es fonga, fonga

Preguntaré al miratge
Si podré perdonar-me
La culpa serà sempre meua, meua

Tindré bones paraules
Sentides i educades
Fins que la freda fúria esclate, esclate